a ... de / de ... a

14 de juliol de 2004. Berlín. Pergamon Museum.

Altar de Zeus a Pèrgam o Altar de Pèrgam a Zeus??

Doncs la veritat, no ho sé. I tampoc m'importa gaire. Aquell dia, el Joan deia que era d'una manera i jo que era de l'altra. No recordo qui deia blanc ni qui deia negre, però sí que cap dels dos cedia el més mínim en el seu convenciment, com és molt normal en nosaltres.

Aquest problema ens va portar a discutir durant una estona, i tot i que no ho recordo, suposo que vam acabar dient que ja ho miraríem al tornar, i cadascú va seguir pensant que tenia raó. Òbviament, al tornar, no ho vam mirar.

D'aquell dia, no vaig aprendre'n com s'havia de dir correctament el nom de l'altar, ni que m'hagués hagut d'enrecordar de mirar-ho al tornar. El que he après d'aquell dia, i de totes les situacions com aquesta que hi ha hagut, és que hi ha coses més importants que tenir raó en una simple, o no tan simple, discusió.

Ara, 19 anys després de la primera discusió amb la llevadora que em va treure de la panxa de la meva mare, quan miro endarrera i veig el munt de petites i grans discusions que hi ha hagut amb tanta i tanta gent, i que tot i això les repercusions de la majoria han estat inapreciables; ara és quan em sento feliç de tenir la gent que tinc al voltant i saber que per més adversitats que vinguin, hi haurà gent a qui seguiré tenint al meu costat.

Crec que no hi ha sensació més recomfortant que aquesta, així que, com que demanar és gratis, jo demano no deixar-la de tenir mai!

Mapa "M"

Sort que només hi ha un Passeig Número 2, un Carrer Sense Nom "C" i un Carrer Sense Nom "D", perquè si haguéssin de ser tots així... viuríem a la Ciutat "M" del País "23" del Planeta "III".

Amor de mare...

Ahir, quan tornava amb el bus cap a casa, em va passar una cosa curiosa. Al pujar-hi, vaig sentir al fons de l'autobus una mena de crits, gemecs, plors, amb un volum considerable (perquè els sentís des de la porta havíen de ser-ho...). Doncs bé, quan vaig arribar al final, ja que era l'únic lloc on hi havia seients lliures, vaig veure el que passava.

Hi havia una noia amb Síndrome de Down (o semblants), que estava queixant-se perquè li feia molt mal la panxa. En un principi no li vaig donar més importància, però a mesura que anaven passant les parades i cada cop cridava més i més fort, la cosa semblava preocupant, i encara més perquè jo sabia que baixava a la mateixa parada que jo, és a dir, que encara li quedava un rato... i fins i tot va acabar donant cops al vidre del mal que li feia. Potser tenia apendicitis o alguna cosa... No eren normal tants crits.

A tot això, hi havia una dona sentada al seu costat que tot indicava que havia de ser la seva mare, ja que tota l'estona la va estar tranquilitzant, animant, dient-li que ja estava arribant a casa... en definitiva, fent el que farien la majoria de mares en aquesta situació. Doncs bé, quina sorpresa la meva quan al estar arribant a la parada d'abans de la nostra, la dona del costat li diu que ella s'ha de baixar allà, que ja li queda poc per arribar. Qui era aquella dona??

Al baixar ella, ens vam quedar jo i la dona que estava al meu costat vigilant la nena fins l'altra parada, perquè la senyora que havia baixat ens havia dit que suposava que la mare estaria esperant allà ja que la nena l'havia trucat i havia parlat amb ella. Doncs bé, no hi havia ningú esperant a la parada.

Com va poder, la nena ens va indicar el camí fins a casa seva i vam anar tots tres més les dos o tres motxilles que duia la nena fins a casa seva, i al arribar, tot el que va dir la mare va ser que el que li passava era que li havia vingut la regla, però que ja li havia dit a la nena per telèfon que no podia montar aquests números i que es tranquilitzés, que quan arribés a casa ja li donaria una pastilla pel dolor... Ens va donar les gràcies, vam posar cara de circumstàncies i vam marxar.

Realment, hi ha mares i mares, i probablement ella no li va donar cap mena d'importància perquè potser no era el primer cop i ja estava acostumada, però he de reconèixer que la seva reacció em va deixar una mica sorprès. Bé, a mi i a l'altra dona, perquè al marxar tots dos ho vam comentar. Gairebé semblava més la seva mare la primera dona del bus que no la seva pròpia mare...

Ojalá!

Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo cuando caigan,
para que no las puedas convertir en cristal.
Ojalá que la lluvia deje de ser milagro
que baja por tu cuerpo.
Ojalá que la luna pueda salir sin ti.
Ojalá que la tierra no te bese los pasos.

Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto,
una luz cegadora, un disparo de nieve.

Ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre,
en todos los segundos, en todas las visiones.
Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.

Ojalá que la aurora, no dé gritos que caigan en mi espalda.
Ojalá que tu nombre, se le olvide a esa voz.
Ojalá las paredes no retengan tu ruido
de camino cansado.
Ojalá que el deseo se vaya tras de ti,
a tu viejo gobierno de difuntos y flores.

Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto,
una luz cegadora, un disparo de nieve.

Ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre,
en todos los segundos, en todas las visiones.
Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.

Ojalá pase algo que te borre de pronto,
una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre,
en todos los segundos, en todas las visiones.
Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones.


Silvio Rodríguez

Dogville

Dimarts vaig anar a veure per 'segon' cop Dogville, i ho escric així perquè no crec que es pugui dir que el primer cop la veiés gaire, ja que em vaig adormir gairebé tota la pel·lícula. Doncs bé, aquest cop no em vaig adormir. I encara sort, perquè no se si hagués intentar tornar a veure-la...

Igual que amb l'altra pel·lícula del Lars von Trier que havia vist, Dancer in the dark, de la qual ja vaig escriure un dia un post, vaig sortir del cine molt afectat. Potser no amb ganes de cridar, plorar, denunciar... com amb l'altra, però sí trist, decebut, amb ganes d'intentar canviar coses i, per què no, de cremar.

Ara que ja fa més de 24 hores que la vaig anar a veure, ja m'atreveixo a parlar una mica més fredament de la pel·lícula, però tot i això em sembla que no ho faré, si més no ara, per falta de temps i perquè només volia recomanar la pel·lícula i dir que tinc més ganes encara de tornar a veure Dancer in the dark.