Dancer in the dark

Avui, parlant amb la Lara, m'ha dit que s'estava baixant Dancer in the dark, una pel·lícula molt maca del Lars von Trier, que diria que la última pel·lícula que ha fet ha sigut Dogville, amb la Nicole Kidman. Doncs bé, això m'ha fet enrecordar-me de la pel·lícula, que ja fa temps que no la veig, i he pensat que era perfecta per expressar-me.

Doncs bé, aquest film protagonitzat per la Björk, encara que més ben dit es podra dir cantat per la Björk, és una clara representació del món en el què vivim; un món on no et pots fiar ni d'aquell a qui tens al costat, perquè a la mínima oportunitat que tingui te la fotrà; un món on gairebé tothom és egoista per definició i prefereix el mal dels demés a assumir els seus propis problemes perquè es creu que els demés estan al seu servei; un món on hi ha molt poca gent disposada a oferir tot allò que pugui als demés; un món on tothom espera des de la porta principal aquells qui creu a la porta de servei.

Però resulta que aquestes són les regles del joc, un joc que algú un dia va decidir dir-li vida. I a sobre les has d'acceptar, dir que t'agraden, fer bona cara i posar un somriure (i que no falti dir que ets feliç!) perquè sinó les estàs trencant, i et venen els de la porta principal mirant-te amb mals ulls i queixant-se perquè els estàs espatllant el seu plà, un plà on esperaven que fessis tot el que ells volguessin sense cap rèplica, i es veu que no volen imprevistos... Solució: a callar! i sinó tens les de perdre.

A la pel·licula, la Björk, intenta no callar, intenta fer-se sentir, però... com en qualsevol altre cas, no té cap possibilitat de sortir-se'n, i al final.... bé, qui hagi vist la pel·lícula ja el sap i qui no, doncs no li espatllaré jo ara.

Per acabar, aquí deixo la lletra de la última cançó que canta a la pel·lícula, en la última escena, que porta per nom 'The next-to-last song':

Dear Gene, of course you are here

And now it's nothing to fear

Oooh, I should have known

Oooh, I was never alone

This isn't the last song

There is no violin

The choir is so quiet

And no-one takes a spin

This is the next-to-last song

And that's all, all

Remember what I have said

Remember, wrap up the bread

Do this, do that, make your bed

This isn't the last song

There is no violin

The choir is quiet

And no-one takes a spin

This is the next-to-last song

And that's all ...

Al final la cançó queda desafortunada i bruscament tallada per un fet que confirma el plantajament de la pel·lícula. També cal dir que el Gene és el seu fill, i per tant no es pot considerar entre la resta de la gent.

PD: El Gene és el seu fill.

Paris, ma ville!

Dilluns, aprofitant que em vaig passar tot el matí a casa perquè no vaig anar al parcial de Càlcul III, vaig trucar a un amic amb qui feia molt temps que no parlava i que com que té classe per les tardes, sabia segur que estaria a casa.

Doncs bé, mentre parlava amb ell em vaig enrecordar de París, ja que amb ell hi havia anat un cop. Al penjar, vaig posar-me a mirar les fotos d'aquell viatge (últimament miro moltes fotos...) i vaig començar a sentir unes ganes immenses de tornar uns dies a París. I és que jo no sé que té aquesta ciutat (a part de Notre Dame, l'Orsay, el Sena, Montmartre, la Sainte Chapelle, el Louvre, le cartier latin...), però el que sé és que alguna cosa té... encara que només amb aquesta foto ja en tindria prou per voler tornar-hi.

El fet és que cada cop que hi vaig torno amb més ganes de repetir. Seria algo així com aquella cançó d'Els Pets que diu 'Com més et coneixo, molt més m'agrada el teu cos'. Jo segueixo amb el meu somni i sé que algún dia hi tindré una casa ben maca i que hi podré anar sempre que vulgui... Que n'arriben a ser de macos els somnis!!

Bé, com a hores d'ara no sé quan hi tornaré, sempre em puc consolar sabent que d'aquí un mes i poquet estaré a Roma, que no és París, però vés a saber si quan la conegui m'agrada més i tot... Difícil, però no impossible!

Mirant fotos...

Doncs bé, ahir a la nit em vaig posar a remenar fotos de quan era petit, i a part de recordar que abans jo era ros com el que més, vaig trobar fotos força curioses. En concret em va fer molta gràcia veure les fotos de quan començava a esquiar amb 4 o 5 anyets (bé potser amb 4 anys tocava més el trineu que no els esquís, però en aquesta foto diria que en tenia 5).

Així que ja veieu que la meva afició per esquiar vé de fa molt temps, encara que entre mig ha tingut els seus alts i baixos, com tot. I així com durant uns anys intermitjos havia arribat a vomitar a peu de pistes del mal de panxa provocat pels nervis que tenia perquè em feia una por horrorosa esquiar, ara fa uns anys que donaria qualsevol cosa per poder anar a esquiar cada cap de setmana. Qui m'ho havia de dir...

A part de les fotos esquiant, en vaig trobar d'altres que també em van fer molta il·lusió recordar, sobretot les de l'escola que vaig anar els primers anys, fins a tercer de primària. I sobretot, el que em va fer més il·lusió va ser recrodar que encara recordava el noms i cognoms de gairebé tothom de la classe. Llàstima que segur que ells no s'enrecorden de mi; seria massa bonic per ser veritat...

Festa Major

Bé, un any més, han passat les festes de Sant Feliu, i igual que cada any, m'ho he passat molt bé. Un cop a l'any, arriba aquest pont i amb ell uns dies de festa que sempre es fan molt divertits.

Aquest any, a més, hi ha hagut el concert d'Els Pets, i encara ha ajudat a que m'ho passés millor.I després, a Joan Maragall; doncs bé, hi ha hagut anys millors en quant a música, no ens enganyem, però no ha estat malament. Qualsevol cosa es bona per fotre l'imbècil tres nits seguides!

Així doncs, un any més, balanç positiu, i... a esperar l'any que vé!

Novatos

Per fi comencen a arribar les coses bones de fer segon! I és que divendres vam fer la festa de benvinguda als de primer, i per tant, els de segon, vam disfrutar fent les corresponents novatades. Va haver-hi una mica de tot, des de descomposar un número, fins a tocar uns ulls de rap o menjar uns truita de gominoles amb els ulls tancats, passant per tararejar cançons o per un Twister X. Les probes no van ser res de l'altre món, però van servir perquè passéssim una nit d'allò més divertida, rient dels pobres de primer, però sense cap mena de mala consciència perquè no vam fer res que més que el que ens van fer l'any passat a nosaltres!

Un cop més, una divertida festa de la facultat, però amb una particularitat: era la primera en la que ja no èrem els petits de l'edifici!

Streets Of Philadelphia

Buff, fa molts dies que no escric, i és que amb tanta feina, no queda gaire temps. Tot i això ja començava a tocar que tornés a escriure algo, però com avui no sabria ben bé que dir i tampoc tinc cap cosa interessant a explicar, millor recomano a qui no la conegui aquesta cançó del Bruce Springsteen, que crec que és el millor que podria arribar a dir aquests dies...

I was bruised and battered

I couldn't tell what I felt

I was unrecognizable to myself

I saw my reflection in a window

I didn't know my own face

Oh brother are you gonna leave wastin' away

On the streets of Philadelphia.

I walk the avenue till my legs felt like stones

I heard voices of friends vanished and gone

At night I could hear the blood in my veins

Just as black and whispering as the rain

On the streets of Philadelphia.

Ain't no angel gonna greet me

It's just you and I my friend

And my clothes don't fit me no more

I've walked a thousand miles

Just to slip the skin.

The night has fallen, I'm lyin' awake

I can feel myself fading away

So receive me brother with your faithless kiss

Or will we leave each other alones like this

On the streets of Philadelphia.