Post curt

I feel like no-one ever told the truth to me,

about growing up and what a struggle it would be.

In my tangled state of mind,

I've been looking back to find where I went wrong.

¿Viste triste sol?

Fa un dies, remenant llibres que hi havia per casa, vaig trobar un llibre força antic de poemes del Rubén Darío. Doncs bé, em va cridar l'atenció i he començat a llegir-ne algún, la qual cosa vol dir que es probable que ara vinguin més d'un post amb poemes. Per començar, aquí deixo a trossos, un que m'ha agradat força i que avui concretament, m'ha ajudat bastant:


¿Viste
triste
sol?
¡Tan triste
como él,
sufro
mucho
yo!

[...]

¡Hoy sólo me complace
oír la queja amarga,
que al cielo envía tierna
la tórtola del monte
con moribundo son!
Sentir cómo susurra
la brisa entre las hojas...
¡Mirar el arroyuelo
que al eco de la selva
confunde su rumor!

Canto cuando las estrellas
esparcen su claridad:
cuando argentan las espumas,
¡las espumas de la mar!
Canto cuando el ancho río
murmurando triste va...;
cuando el ruiseñor encanta
con su arpegio celestial.

Y el ronco mugir de las olas,
la noche con su lobreguez
y el trueno que silva en los aires,
¡me encanta y embriaga a la vez!
Me place lo triste y lo alegre;
me gusta la selva y el mar,
y a todos saludo contento...
¡Y algunos se ríen al verme!...
¡Y a veces me pongo a llorar!

[...]

¿Estoy loco? No sé: lo que siento,
no lo puedo jamás explicar.
Es un rudo y feroce tormento...
Nada más; nada más..., ¡nada más!

¿Qué soy? Gota de agua desprendida
del raudal turbulento de la vida,
Soy... algo doloroso cual lamento...
Arista débil que arrebata el viento.

Soy ave de los bosques solitaria...
Deshojada y marchita pasionaria...
¡Pasionaria, ave, arista, llanto, espuma...,
perdido en este mundo entre la bruma!

[...]

Y al compás de canciones sombrías
cantaré de mi amor la memoria...
Y sin gloria,
llorando simepre, pasaré mis dias
¡entre polvo, entre lodo, entre escoria!

Y el ronco mugir de las olas,
la noche con su lobreguez,
y el trueno que silba en los aires,
serán mi tormento también.

Me place lo triste y lo alegre:
me gusta la selva y el mar...
Yo siempre estaréme contento;
¡y algunos reirán al mirarme,
y a veces, pondréme a llorar!

Cantaré si el ancho río
murmurando triste va;
si el ruiseñor me encantare
con su arpegio celestial;
cuando mire a las estrellas
esparcir su claridad
sobre las peñas negruzcas
y las espumas del mar.
¿Por qué?... Porque sin amor,
vuelan dolientes, sin calma,
las avecillas del alma
entre el viento del dolor.

Daré dulces canciones
a los fugaces vientos,
para que entre sus alas
las lleven lejos, lejos,
del mundo hasta el confín.
Iréme a las montañas,
iréme a los oteros...;
allí tal vez, ¡Dios santo!,
tal vez seré feliz.

[...]

¿Viste
triste
sol?
¡Tan triste
como él,
sufro
mucho
yo!


Rubén Darío

Cansat

Avui estic cansat. Ahir estava cansat. La setamana passada estava cansat. Fa dos anys estava cansat. Cansat de què? Cansat de veure coses que no m'agraden, cansat d'aguntar coses que no em vé de gust aguantar, cansat de sentir frases que no vull sentir, però sobretot, cansat d'estar cansat.

Hi ha qui diu que cada dia és un dia nou, però jo no ho crec. Cada dia vé condicionat pel que va passar l'anterior, i així successivament. Amb això no vull dir que si fa 6 anys vas caure i et vas fer una ferida al genoll, això t'estigui repercutint ara mateix (encara que tampoc dic que no ho estigui fent...). Però el que està clar, és que si ahir vas fer alguna cosa, avui no pots fer com si no ho haguéssis fet, i és que tot té repercussions, algunes coses més que altres, però el que és important és que tot en té.

Això es podra traduir com que constament estem prenent decisions importants, importants per tu i per aquells que t'envolten, és a dir, que constantment l'estem cagant. Tots la caguem, el que passa és que uns es paren a pensar si l'han cagat i els altres no. Jo m'atreviria a dir que el fet d'equivocar-se o no és totalment atzarós, que per més que ho pensem, abans de fer-ho mai sabrem si ens equivocarem o no. Per tant, igual que tot el que està sotmès a l'atzar, pot anar a temporades, i que durant un temps no t'equivoquis gaire i que després comencis a equivocar-te sense parar.

I és en part per això que podem dir que a vegades tenim males èpoques o bones èpoques, o estem tristos o estem contents. Però per culpa d'això, és gairebé segur, que després duna època bona en vindrà una altra de dolenta, no? Doncs ja veieu quina gràcia!

Avui estic cansat. Demà estaré cansat. La setmana que vé estaré cansat. D'aquí dos anys estaré cansat. Cansat de què? Cansat d'estar trist i no poder fer res, cansat de passar un bon dia, després un de no tan bo, i després un de pitjor encara, però sobretot, cansat d'estar cansat.