Mafalda

A esquiar!!

Doncs sí, encara que sembli mentida, aquest mocós sóc jo! I no volgueu saber quants anys tenia, que aquestes coses no es pregunten... Bé, doncs uns quants anys després em segueix agradant la neu tant com aleshores i em moro de ganes per anar a esquiar (encara que això no hagi sigut constant).

Avui em dedicaré a treure els esquís i les botes de l'armari per primer cop aquest hivern i, òbviament, me'ls posaré, igual que els pantalons i l'anorac, per pensar que ja queda menys per poder utilitzar-los. Pensareu que estic boig, i ho estic, però cada any faig aquesta mena de ritual...

Dimarts a la nit marxaré a esquiar. Seran només tres dies, però m'ho penso passar de puta mare, tan durant el dia com durant la nit. Primer ensenyaré a esquiar a la Tere (que em sembla que m'ho posarà difícil...), i després aniré a fotre el boig. Només espero no cremar-me, perquè després et va dient 'cebeta' o 'cebollín' i no se quantes coses més...

Ah! I per suposat, estrenaré el meu gorro multicolor del mercadillo d'Amsterdam! Així que aquells que no vingueu ja sabeu el que us perdeu!

Diverses maneres de matar

Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d'aquestes coses són prohibides al nostre Estat.

Bertolt Brecht

Doncs bé, a mi avui m'han matat, i no precisament amb una d'aquestes poques maneres prohibides, i en cap de les altres que surten en aquest fragment, sinó amb un altra que pel que sembla és més comú del que m'agradaria, i m'hi hauré de començar a acostumar...

Si els taurons fossin persones...

La filla petita de la seva patrona va preguntar al senyor Keuner: "Si els taurons fossin persones, serien aleshores més amables amb els peixos petits?". "Evidentment -va dir el senyor K.-. Si els taurons fossin persones, farien construir dins el mar unes caixes molt grosses per als peixos petits, i hi posarien tota mena d'aliments, tant vegetals com animals. Procurarien que l'aigua de les caixes sempre fos neta, i prendrien tota mena de mesures sanitàries. Per exemple, quan un peixet es fes mal en una aleta, li posarien de seguida una bena, perquè el peixet no se'ls morís abans d'hora, als taurons. Per tal que els peixets no s'ensopissin, hi hauria grans festes marines, perquè els peixets alegres són més gustosos que els tristos. Naturalment, també hi hauria escoles, dins les enormes caixes. En aquestes escoles els peixets aprendrien com cal nedar per ficar-se dins la gola dels taurons. Aprendrien, per exemple, geografia, perquè així poguessin trobar els grans taurons que jeuen mandrosos en algun indret. Com és lògic, res no hi hauria de més important que la formació moral dels peixets. Els peixets haurien d'evitar qualsevol inclinació baixa, egoista, materialista o marxista, i si algun d'ells demostrava tenir aquestes tendències, hauria de ser denunciat immediatament als taurons. Si els taurons fossin persones, es farien -com és lògic- la guerra els uns als altres per tal de conquerir caixes i peixets estrangers. Aquestes guerres les farien fer als seus peixets. Ensenyarien als peixets que entre ells i els peixets dels altres taurons hi ha una diferència enorme. Els peixets, proclamarien, són muts, com tothom sap. Però callen en llengües diferents, i per aquesta raó no es poden entendre. A cada peixet que, durant la guerra, matés dos peixets enemics, dels que callen en una llengua estranya, li posarien una petita condecoració d'algues marines i li donarien el títol d'heroi. Si els taurons fossin persones, també tindrien un art, naturalment. Hi hauria boniques imatges on les dents dels taurons serien representades en colors esplèndids; les seves goles apareixerien com a jardins paradisíacs en els quals hom pot saltar i ballar. Els teatres del fons del mar mostrarien com uns peixets, plens d'un coratge heroic, neden amb entusiasme cap a les goles dels taurons, i la música seria tan bonica, que els peixets, al compàs de les seves notes, amb l'orquestra al davant i bressats pels pensaments més deliciosos, es llançarien dins la gola dels taurons. És evident que també hi hauria una religió, si els taurons fossin persones. Ensenyaria que els peixets només comencen a viure de debò dins la panxa dels taurons. A més, si els taurons fossin persones, els peixets deixarien de ser tots iguals, com ara. Alguns obtindrien càrrecs oficials i serien situats per damunt dels altres. Els qui fossin una mica més grossos serien fins i tot autoritzats a devorar els més petits. I això no seria altra cosa que un avantatge per als taurons, perquè així podrien menjar sovint unes peces més grosses. I els peixos més grossos, els qui tindrien un càrrec, serien els defensors de l'ordre entre els peixets: esdevindrien mestres, oficials, enginyers en la construcció de caixes, etc. En un mot, començaria a haver-hi una cultura dins el mar, si els taurons fossin persones."

Bertolt Brecht

Media Verónica

Media Verónica despierta
le molestó la luna por la ventana abierta.

Llegó una carta desde el frente,
el cántaro se rompe y se secó la fuente.

Va a decidir qué hacer cuando despierte del todo
y borrar con la mano lo que ayer escribió con el codo.
Habrá que ver
si la crónica Verónica reacciona,
la Verónica mitad
tiene muy poca maldad
pero está cansada de esperar.

Media Verónica está rota
no tiene muchos años pero le hicieron daño,
rompió una lanza por la risa
pero no tiene prisa y se ríe muy poco.

No va a saber qué hacer cuando no sople más viento
no sabe distinguir el amor de qualquier sentimiento.
Quiere vivir
una vida diferente cada día,
la Verónica mitad
está en la flor de la edad
pero está cansada de esperar.

En la ventana hay una nota:
el pájaro no vuela, tiene las alas rotas.

Media Verónica lamenta
que el tiempo se consume y lo demás no cuenta.

La vida es una cárcel con la puertas abiertas
Verónica escribió en la pared con la tripa revuelta.
Nada que ver
no habrá flores en la tumba del pasado,
la Verónica mitad
dice siempre la verdad
pero está cansada de esperar.


Andrés Calamaro