Que cadascú pensi el que vulgui...

"A ti este problema se te ha antojado siempre muy senzillo, al menos por la forma en que has hablado de él delante de mí y sin reparos delante de muchas personas. Lo veías aproximadamente así: toda tu vida has trabajado duramente, todo lo has sacrificado por tus hijos, especialmente por mí, por lo tanto, yo he vivido "con todas las comodidades", he dispuesto de libertad para estudiar lo que quisiera, no he necesitado preocuparme por mi sustento, o sea, que no he tenido que preocuparme por nada; a cambio, tú no has exigido gratitud (conoces "la gratitud de los hijos") pero sí, como mínimo, algún acercamiento, alguna muestra de simpatía; en vez de eso, siempre me he ocultado de ti, en mi habitación, con libros, con amigos alocados, con ideas excéntricas. Nunca te he hablado con franqueza, no me he puesto junto a ti en el templo, nunca he ido a verte a Franzensbad, tampoco nunca afloró en mí el sentido de la familia y he ignorado el negocio y cualquier otro asunto tuyo. He apoyado a Ottla en sus caprichos, y mientras que por ti nunca me presto a mover un dedo (nunca te he traído una entrada para el teatro), soy capaz de cualquier sacrificio por los amigos. Si sintetizas tu juicio sobre mí, resulta que en verdad no me reprochas nada que sea precisamente indecoroso o malintencionado (con excepción quizá de mis últimos proyectos de matrimonio), sino frialdad, desapego, ingratitud. Y me lo reprochas como si fuera culpa mía, como si, con un simple golpe de timón, hubiese podido dar a todo ello un rumbo distinto, mientras que tú quedas libre de toda culpa, hasta de haber sido exageradamente bueno conmigo.

Esta manera tuya de ver las cosas la considero justa sólo en el sentido de que yo también pienso que eres totalmente inocente de nuestro alejamiento. Pero yo soy tan inocente como tú. Si pudiera llevarte a admirtirlo, entonces sería posible no una nueva vida (ambos somos demasiado mayores para ello), pero sí una forma de paz, no un cese, sino una suavización de tus continuos reproches."


Franz Kafka - Fragment de 'Carta al padre'

The Show Must Go On

Empty spaces - what are we living for?
Abandoned places - I guess we know the score..
On and on!
Does anybody know what we are looking for?

Another hero - another mindless crime.
Behind the curtain, in the pantomime.
Hold the line!
Does anybody want to take it anymore?

The show must go on!
The show must go on!
Inside my heart is breaking,
my make-up may be flaking,
but my smile, still, stays on!

Whatever happens, I'll leave it all to chance.
Another heartache - another failed romance.
On and on!
Does anybody know what we are living for?
I guess I'm learning.
I must be warmer now.
I'll soon be turning round the corner now.
Outside the dawn is breaking,
but inside in the dark I'm aching to be free!

The show must go on!
The show must go on! Yeah!
Ooh! Inside my heart is breaking!
My make-up may be flaking!
But my smile, still, stays on!
Yeah! oh oh oh

My soul is painted like the wings of butterflies,
firy tales of yesterday, will grow but never die,
I can fly, my friends!

The show must go on! Yeah!
The show must go on!
I'll face it with a grin!
I'm never giving in!
On with the show!

I'll top the bill!
I'll overkill!
I have to find the will to carry on!
On with the,
On with the show!

The show must go on.

QUEEN

Bé, avui ha estat un d'aquells dies en el qual veus que hi ha gent que segueix fent cas d'aquesta cançó; i en part et sents feliç perquè ho aconsegueixin i en part et sents trist perquè hi hagin motius per a que ho hagin d'aconseguir... No espero que aquesta frase s'entengui, entre altres coses perquè no he explicat la meva interpretació de la cançó, i no ho faré, però m'agradaria que algú comentés la seva...

Realitat o ficció?

Divendres es va estrenar La Terminal, una pel·lícula que tot i estar basada en fets reals té un guió d’allò més surrealista que sembla no tenir lloc en els temps d’avui en dia. Però... segur que es tracta d’un idea tan improbable??

Doncs no. Només cal arribar-se fins a Xipre. Aquest petit país, després d’un sèrie de fets polítics ocorreguts al seu territori, ha quedat dividit en 2 zones: la greco-xipriota i la turco-xipriota. Políticament, tot el món considera que tota l’illa forma conjuntament l’estat de Xipre, excepte Turquía que considera la zona turco-xipriota com a país independent. Com que aquest territori està invaït per forces turques, els seus habitants tenen passaport turco-xipriota, és a dir, tenen un passaport d’un país no reconegut per tots els altres. Així doncs, aquests habitants, només poden viatjar fora del seu territori, i sense un visat especial, a Turquia, l’únic país on el seu passaport té alguna mena d’oficialitat.

Per tant, ja veieu que aquesta història real representada per qui podria dir que és el meu actor preferit, Tom Hanks, no és tan impossible com podia semblar en un principi, ja que les incompetències polítiques donen per molt...

Mar adentro

Ahir al vespre vaig anar a veure la quarta película de l'Alejandro Amenábar: Mar adentro. En realitat, no tenia cap mena d'interés en la història de la película, ja que des d'abans d'entrar al cine, ja sabia com començava, què passava i com acabava; només volia veure la película per veure com s'enfocava el tema de l'eutanasia. I haig de dir que, tot i tenir una idea prèvia de que en sortiria decebut, no va ser així.

La película, sota el meu punt de vista, aborda el tema de manera realista, tot i que amb certes actituds exagerades, però el més important és que fa que tothom, fins i tot la persona que mai s'havia parat a pensar sobre l'eutanasia, o aquells qui tenien una postura totalment inflexible al respecte, surtin del cine plantejant-se els pros i els contres de fer legal el dret a morir.

A mi personalment, Mar adentro em va servir per adonar-me que aquesta legalització (que fins al moment jo la tenia com a necessària) no és tan senzilla com sembla; ja que per molt clar que sembli que no es pot obligar a ningú a viure, no estan tan clars altres aspectes importants a l'hora de formalitzar una llei, com pot ser el com decidir si una persona està en plenes facultats mentals per decidir si vol morir o no.

Així doncs, recomano a tothom que no ho hagi fet encara que vagi a veure la película, i així podré discutir el tema amb més gent.

Forrest Gump II?

Avui estic molt cansat! I no és pas per les classes, ja que només he fet dues hores, sinó perquè m'ha donat per caminar. Després de dinar, he acompanyat a ma mare a comprar, i hem anat al costat del Walden (Sant Just Desvern), i al acabar jo volia anar cap a Barcelona, així que he anat pujant nacional amunt direcció Barcelona fins arribar a la primer parada d'autobús. Fins aquí tot normal. Però quan he arribat a la parada m'he dit: 'Per què no segueixes fins la següent parada?'. I així ho he fet, però el problema ha estat que això s'ha anat repetint fins que he arribat al Pont d'Esplugues, on podia agafar el Tram. Però... un cop arribat aquí... també podia seguir caminant, així que he seguit fins la facultat, i després fins a l'Illa (on he parat al Fnac gairebé mitja hora), i després fins... Plaça Catalunya! Un cop he arribat al final, m'he recordat al Tom Hanks a Forrest Gump. Potser ho he fet inconscientment perquè em va agradar molt la película... no crec... :S

En resum, que cap a un quart de 6 he començat a caminar, i a a les 8 he arribat a Plaça Catalunya, però no estava cansat, així que jo no veia perquè parar... I el millor de tot és que anava a Plaça Catalunya per comprar-me uns pantalons, i quan he arribat al meu destí... els pantalons ja no hi eren!

Hi ha coses que no canvien...

Avui hem començat el curs. A primera hora, després de tots els retrobaments corresponents (encara que molts no feia ni dos dies que ens havíem vist), hem entrat a classe de Geometria amb el Xambó; de moment no hi ha gaires comentaris a fer, una classe agradable, però ja veurem si d'aquí dos mesos es pot seguir dient el mateix. A continuació ha entrat el Juan J. Morales per fer-nos la presentació de Càlcul III, i per no variar la meva apasionant història d'amor amb els càlculs, m'he aburrit com una ostra i no m'ha caigut bé el professor.

Després ha vingut el pati merescut: una hora per anar a la gespa. I no era gaire fàcil encertar que acabaríem jugant a l'assassí bo!! Ha passat un estiu sencer des de París, però ja coses que no han canviat, eh! No, si tindrem 80 anys i quedarem per anar al casal de iaios a jugar a l'assassí bo... però això sí, fins als 80 anys jo seguiré dient que la Sara és assassina, encara que avui no m'ha sortit bé, perquè l'assassí era jo...

Després de l'assassí bo, tornava tocar classe. Primer Mètodes Numèrics, l'única assignatura on ja hem començat a donar teoria!! Quina vergonya... I després Probabilitat i Estadística; quina risa amb el Nonell, i encara ens falta tot un any per endavant.....

Tornar a començar...

Oficialment, les meves vacances, s'acaben demà, però per mi es van acabar dijous a la nit, quan vaig arribar d'Escòcia. Arribar significava tornar a la calor, tornar a la facultat, tornar als embusos de la Diagonal, tornar al 63 i al Tram... en definitiva, tornar a començar amb la rutina.

Han estat 3 mesos de descans, i tot i ser l'any que més vacances he tingut, ha estat, potser, l'any que més curtes se m'han fet. Entre una cosa i l'altra he estat gairebé tants dies fora com a casa, amb la qual cosa no he tingut temps per agobiar-me amb la calor de l'estiu a Barcelona, i potser per això s'ha fet curt.

Ara, que ja s'ha acabat l'estiu (si més no, les vacances), toca mentalitzar-se pel que és inevitable, per començar un nou curs amb l'estrés que això comporta, però amb l'esperança que d'aquí uns 9 o 10 mesos tornaré a estar igual que quan vaig marxar cap a París amb tothom de la facultat a disfrutar del nostre descans merescut.

I és que amb les ganes que esperes les vacances durant tot un any, i que ràpides que passen...