Amor de mare...

Ahir, quan tornava amb el bus cap a casa, em va passar una cosa curiosa. Al pujar-hi, vaig sentir al fons de l'autobus una mena de crits, gemecs, plors, amb un volum considerable (perquè els sentís des de la porta havíen de ser-ho...). Doncs bé, quan vaig arribar al final, ja que era l'únic lloc on hi havia seients lliures, vaig veure el que passava.

Hi havia una noia amb Síndrome de Down (o semblants), que estava queixant-se perquè li feia molt mal la panxa. En un principi no li vaig donar més importància, però a mesura que anaven passant les parades i cada cop cridava més i més fort, la cosa semblava preocupant, i encara més perquè jo sabia que baixava a la mateixa parada que jo, és a dir, que encara li quedava un rato... i fins i tot va acabar donant cops al vidre del mal que li feia. Potser tenia apendicitis o alguna cosa... No eren normal tants crits.

A tot això, hi havia una dona sentada al seu costat que tot indicava que havia de ser la seva mare, ja que tota l'estona la va estar tranquilitzant, animant, dient-li que ja estava arribant a casa... en definitiva, fent el que farien la majoria de mares en aquesta situació. Doncs bé, quina sorpresa la meva quan al estar arribant a la parada d'abans de la nostra, la dona del costat li diu que ella s'ha de baixar allà, que ja li queda poc per arribar. Qui era aquella dona??

Al baixar ella, ens vam quedar jo i la dona que estava al meu costat vigilant la nena fins l'altra parada, perquè la senyora que havia baixat ens havia dit que suposava que la mare estaria esperant allà ja que la nena l'havia trucat i havia parlat amb ella. Doncs bé, no hi havia ningú esperant a la parada.

Com va poder, la nena ens va indicar el camí fins a casa seva i vam anar tots tres més les dos o tres motxilles que duia la nena fins a casa seva, i al arribar, tot el que va dir la mare va ser que el que li passava era que li havia vingut la regla, però que ja li havia dit a la nena per telèfon que no podia montar aquests números i que es tranquilitzés, que quan arribés a casa ja li donaria una pastilla pel dolor... Ens va donar les gràcies, vam posar cara de circumstàncies i vam marxar.

Realment, hi ha mares i mares, i probablement ella no li va donar cap mena d'importància perquè potser no era el primer cop i ja estava acostumada, però he de reconèixer que la seva reacció em va deixar una mica sorprès. Bé, a mi i a l'altra dona, perquè al marxar tots dos ho vam comentar. Gairebé semblava més la seva mare la primera dona del bus que no la seva pròpia mare...