Dogville

Dimarts vaig anar a veure per 'segon' cop Dogville, i ho escric així perquè no crec que es pugui dir que el primer cop la veiés gaire, ja que em vaig adormir gairebé tota la pel·lícula. Doncs bé, aquest cop no em vaig adormir. I encara sort, perquè no se si hagués intentar tornar a veure-la...

Igual que amb l'altra pel·lícula del Lars von Trier que havia vist, Dancer in the dark, de la qual ja vaig escriure un dia un post, vaig sortir del cine molt afectat. Potser no amb ganes de cridar, plorar, denunciar... com amb l'altra, però sí trist, decebut, amb ganes d'intentar canviar coses i, per què no, de cremar.

Ara que ja fa més de 24 hores que la vaig anar a veure, ja m'atreveixo a parlar una mica més fredament de la pel·lícula, però tot i això em sembla que no ho faré, si més no ara, per falta de temps i perquè només volia recomanar la pel·lícula i dir que tinc més ganes encara de tornar a veure Dancer in the dark.